Se m’ha mort el cactus
Mar Ferrer
No està sec. Tampoc podrit. El cactus ha fet xof. Se li han desplomat les espines i ha deixat de ser el que era. Ni punxa, ni pica, ni res. I jo, una vegada més, faig honor a la meva fama d’assassina de plantes que no es moren ni que les matis. Pot ser vudú, pot ser el karma. El cas és que, amb aquesta, ja en són tres en poc més de quatre mesos. La setena de la meva carrera en solitari, que va començar prou tard.
Quan el vaig veure per primera vegada, amb aquella ànsia de supervivència, vaig pensar que era perfecte per omplir la lleixa que encara em semblava mig buida. No em demanaria gaire atenció i, a canvi, aportaria un toc exòtic al menjador. Me’n vaig enamorar. No em va caldre gaire temps per veure que era el detall perfecte: ni massa gros, ni massa petit. Era prou independent per fer la seva, però el trobava sempre al arribar a casa. Sí, feia bona cara, però aquell cactus no havia nascut per viure en un pis diminut de l’Eixample.
Tot i voler-lo, un gran desencert: em vaig creure amb el seu poder de decisió. No em demanava ni un test turquesa per combinar amb la paret ni uns centilitres exactes d’aigua cada dimarts. Ell exigia patir. Volia un sol capaç d’esquerdar pedres. Una calor de les que apreten. Passar set. Créixer sol. Sorgir del no-res i llavors, florir. Però volia fer-ho en el moment just, quan ningú el mirava.
I jo, convençuda que aquesta vegada sí. Amb les instruccions ben apreses i tots els consells de memòria, l’he cuidat. El volia amb mi, fent la vida més bonica. Però m’he equivocat. No he entès els crits amb els que em demanava aire. Avui s’ha ofegat.
Mar, el que escrius, i tal com ho escrius, és genial. No deixis de fer-ho, si us plau.
Aquest m’agrada especialment. Perquè no sembla gens personal però ho deu ser molt. El tema de la normativa… un dia ja en parlarem. M’ha cridat l’atenció l’ “apretar”. M’agradarà saber com ho veus i com t’ho planteges. Com decideixes quines normes et saltes i quines no? Això ho trobaria difícil jo. En un blog totalment personal, on ningú no t’obliga a res, on tot ho decideixes tu… et preocupa la coherència i la consistència en quant a normativa, o passes de tot i ho poses tal com et surt cada dia?
Gracies pels comentaris Maria 🙂 si m’animo amb la novel.la, et vull d’editora! jiji Aixo d’apretar… volia fer referencia textual al “com apreta avui la calor!” que diem tan sovint. O almenys en Pere Ferrer… Pero tens rao, la normativa es la normativa. No soc partidaria de passar de tot i posar-ho tal qual perque sigui un blog personal, no…