El semàfor
Mar Ferrer
M’agrada quan es posa en vermell, quan m’obliga a parar. Passa, de tant en tant, que agafes velocitat i de cop, ai, fas xerricar els frens mentre ensumes els pneumàtics calents. Continues al volant però estàs forçada a aturar-te, a posar punt i seguit al temps, que corre massa.
Agafes aire. Passa un vianant, et sembla guapo. Mires el cotxe del costat i enyores l’avi, que també es pentinava la closca amb uns dits gruixuts. Amb un somrís trencat fas que ella, que es vol fer gran, apagui el cigarret. Descobreixes unes faldilles darrere una persiana que puja. Quan puguis vindràs a emprovar-te-les. Serà un migdia, així tastaràs el menú d’aquest bar que està ple a vessar i això sempre és bon senyal. Fas girar el volum i viatges fins a la plaça de l’església, era un mes de juny. Et mires al retrovisor i et falten unes pinces.
M’agrada quan es posa en vermell, quan m’alerta i em diu prou. Passa, de tant en tant, que fins que no t’ho diuen no ho veus. Estàs obligada a posar punt mort a un instant que haurà de ser curt, encara que no ho vulguis.
I després, arrencaràs. No hauràs decidit quan, però seràs tu qui posarà la marxa i et mouràs. Qui sap si cap allà on anaves. Potser recordaràs una finestra, que t’ha quedat oberta, i faràs mitja volta. Potser mentre esperaves, tan atenta, hauràs vist un camí ben estret que et semblarà més curt. I t’hi arriscaràs. Potser quan cantaves hauràs notat que desafinaves, i voldràs posar-hi remei. Potser se’t calarà tres vegades i et voldràs fondre. Però no passa res, el vianant et picarà l’ullet.
Mires el rellotge. Faràs dos minuts tard, i què.