El que dura el temps
Mar Ferrer
T’agrada com la vida fa i desfà lentament, mentre plores i mentre rius. Us vau dir adéu sense voler. Sense voler i sense saber que ara, rascada i cicatritzada, darrera d’aquesta porta, t’acomiades del present com si el demà no ho hagués de ser mai. Aixeques una copa amb ulls de futur. Turmentes unes cames que devoren decisions valentes. T’escapes per forats que no havies vist abans i quan apareixes ja no ets tu. T’ubiques. Esperes el temps ballant, anticipant preguntes que no busquen respostes.
Estesa a terra te n’adones que el temps dura més. És curiós com hi ha anys que volen i minuts que s’arrosseguen. En un segon goses fer el primer petó, o en un any esperes que et toqui la cuixa i no. Només et cal un instant per sentir-ho i mitja vida per assumir-ho. Ironies del temps que corre quan és ple d’emocions i s’allarga quan va buit de vida.
I demanaràs al món que deixi de girar, arrapada en una vora com estàs no voldries caure pol enllà. Enllaçaràs la lluna cada nit per regalar-la a qui més estimes. Mestra dels que s’amaguen quan els busques i dels que brillen per més lluny que estiguin, incendia la foscor mentre impulsa un nou dia que sempre arriba amb massa pressa.
Anys que volen i minuts que s’arrosseguen… quina gran veritat!!! Només tu saps expressar-ho així.
Enhorabona moqueta!!!
veritats que tu i jo hem viscut juntes 🙂 guapa!!
Mar, si no ho estàs fent trobo que ja podries anar pensant en una novel.la, que segur que tens material i la tècnica ja és obvi que també… Aprofita-ho ara que tens temps mentre plores i mentre rius!