L’absència de qui sempre hi és

L’absència de qui sempre hi és
Mar Ferrer

És llarga. L’absència de qui sempre hi és dura tota la vida. És ara, era ahir i serà demà. No l’omple el temps perquè va néixer per ser eterna. Aquí, allà, a qualsevol racó.

És orgànica. Entra pel cor i travessa el cervell. S’instal•la ben endins. Es converteix en sistema nerviós, en la neurona que tot ho encaixa. És el gelat de nata, l’olor del Floïd. La melodia que es repeteix, el malson que brama. La calor que s’enganxa.

És trista. S’abraça a un cos que no existeix i busca paraules que no es diuen. Imagina moments que no vindran, mirades que es perdran. Recorre viatges que no seran, rega flors que es pansiran.

És un gràcies. Un regal. Una sort. Una carícia. Una llàgrima. És un grapat més d’arròs, una bombeta que s’ha fos, un t’estimo que et mira als ulls. L’absència de qui sempre hi és és allò que tens i encara et falta.