Un àngel cinturó groc
Mar Ferrer
Pressa per viure era el que tenia ella. Llampegava cada nit des que la mare em va explicar que no, que no ens tornaríem a disfressar de metgesses ni cantaríem més cançons de Sau ajagudes al sofà. S’ofegava.
Valenta i tossuda com era, raonava cada informe mèdic amb una fredor que em glaçava per dins. Insistia en saber. Berenava pastilles cada dia, diagnosticada amb un trastorn genètic que se l’emportava cada any una mica més des que va néixer un vint-i-tres d’agost del 87. Setze anys i mig després, presumida com sempre i esgotada com mai, aixecava un vol tan delicat com el d’aquell àngel que caminava d’esquena al futur. Futur va ser tot el que li va faltar. Tardors amb bicicleta, tardes de cinema. Maletes cap enlloc i petons per estrenar.
Narrava una història impossible des del principi, pinzellava un quadre de línies desfetes. Estimava tant la vida que la volia tota de cop. Copsava els seus somnis al vol per guardar-los al fons d’aquells ulls de color cel trencat. Aturava el temps amb històries de pirates, estudiava Naturals sempre a la biblioteca i guardava el cinturó groc de taekwondo sota el llit. I tenia la pressa, i tenia la força de qui ho vol de veritat.