Un kiwi verd

Un kiwi verd
Mar Ferrer

Hi ha vegades que és massa. L’home del temps ja ens ho deia que plouria tota la setmana però, tot i així, no esperàvem aquesta pluja tan molla. Ho ha inundat tot; el camp de tarongers, les botes noves i l’ànim, que encara el teníem a l’estenedor. No feia pas tant de l’última tempesta. Hi ha vegades que l’hivern és fred i altres que l’estiu ens ofega.

Podria ser que les ganes excessives d’alguna cosa ens facin la traveta. Com quan l’avi encenia el foc de la cuina i, per ansiosos, ens cremàvem el cul. Totes les masses piquen, deia ell. I jo encara no he trobat una frase més de veritat que aquesta. Massa futur, massa passat. Massa junts, massa sols. Massa veritat, massa mentida. Pica, pica.

Vivim passats tan melancòlics que ens arronsen i futurs tan prometedors que, quan arriben, ens falta l’aire de tant corre-hi al darrera. És per això que, al final, busquem aventures poc incertes i rutines que no es repeteixin. I aprenem a parlar amb silencis i utilitzem paraules per no dir res. Perquè les paraules que parlen i els silencis que callen, piquen.

I així, vivint una tèbia primavera, ens oblidem que sovint la merda fa pudor. És com buscar un coixí poc tou, una xocolata menys dolça o un kiwi que no sigui verd. Hi ha vegades que és massa i pica. I si no, senzillament, no és.