Per sempre més

Per sempre més
Mar Ferrer

Veritat feta de mentida. Darrera de cada conversa la Sílvia no hi trobava res més. Mesurava la informació gota a gota, tan lentament que les paraules s’escapaven pels silencis. Islàndia quedava molt lluny però aquella fred ja no marxaria mai.

Aixoplugats sota un arbre, bressolaven la seva història per por de veure-la marxar. Xarrupant la pluja va ser com en Pol s’havia emborratxat d’un desig que es va convertir en crim, i mesos després la ressaca encara durava. Valia més aturar-se a pensar, armar-se de valentia i despertar en algun lloc concret. Eternitzaven un engany que se’ls acabaria empassant gola avall, allà on les llàgrimes es barregen amb la ràbia i els dubtes amb una tristor profunda.

Un davant de l’altre, resseguint-se la pell per última vegada i guardant aquella olor al calaix dels per sempre més, es van despedir sense saber ben bé per què. Què havien fet que ja no es trobaven? Vençuts i amb la mirada desfeta van tancar la porta d’aquell pis buit prop del riu.

No van girar la clau.