L’inesperat

L’inesperat
Mar Ferrer

Amb una veu tan gruixuda com els seus bíceps i la clenxa de dreta a esquerra, va dir que no, que havien decidit no saber si seria un nen o una nena el que els convertiria en una família de tres. Que cada vegada la vida els donaria menys sorpreses, així que havien pensat que aquesta en seria una. I vaig dir, quina màgia. Deixar que la genètica t’escrigui el guió unint cromosomes, formant cèl·lules. T’invita a l’estrena, directe a la gran pantalla. Sense tràilers ni projeccions prèvies. I és que tu, de fet, sempre has sigut de no llegir sinopsis. T’agrada, entrar a la sala i no saber.

No és que siguis amiga de la incertesa, no. Gens ni mica. Més aviat el contrari, t’angoixa la falta de veritat. Però aquest és un no-saber diferent, voluntari. Decideixes ignorar pel simple plaer de la sorpresa, que t’enlaira. Com aquell cel del desert on unes pedres precioses feien d’estrelles. O un divendres de pluja que vau beure un vi amb nom de gos. És la falta d’expectativa que ho fa especial, i és mentre esperes que passi l’inesperat que tot és possible.

Qui sap si serà avui que caurà la lluna. Potser et farà riure aquell accent tant del nord i li demanaràs que digui promenade vint-i-dues vegades més. I és que vols pensar que, de sorpreses, la vida encara te’n guarda. A vegades s’amaguen en una conversa després d’una reunió feixuga, o a la cua del supermercat quan algú insisteix en que cantis més alt aquella cançó que t’enamora. Et proposes trobar matèria inesperada en algun racó de cada dia, encara que demà hagis de buscar una mica més enllà.

I si m’ho preguntes, crec que a casa de l’Albert esperen una nena.

***

Bonus Track