Tot i la por

Tot i la por
Mar Ferrer

M’ho va dir una d’aquelles persones que coneixes poc i molt a la vegada. Que un valent no és aquell que no té por. Un valent és el que, tot i la por, ho fa. Em va semblar tan real, que em vaig tatuar la frase al cervell i la recordo molt sovint, a vegades fins i tot, sense saber-ho.

No tenir por està bé. T’impulsa endavant i t’ajuda a sobreviure. Però també se’n pot tenir, i no passa res. Jo, de fet, en tinc molta. D’aquest món, que s’ha tornat boig. De perdre la gent que estimo, i no vull dir només perquè es morin, o els matin; que també, que sobretot. Tinc por que un dia no hi siguin, senzillament. De despertar i veure que la seva llum ha deixat de fer pampallugues al meu radar cardíac. A vegades tinc por de sentir tant, i d’altres tan poc. De prendre decisions. De conduir per l’esquerra. D’arribar tard. De començar de nou. Molta por de perdre i no tenir. I, encara més, de guanyar i tenir massa. De parlar i que la gent m’escolti. D’anar al cinema sola. De tallar-me el serrell. D’educar una ànima petita que està per estrenar. Por de la por, cantaven Els Pets. Por de perdre la por, em dic jo.

Perquè és quan saps que tens por, que et transformes en heroïna. En una d’aquelles sense capa ni superpoders. No et calen grans habilitats ni una intel·ligència sobrenatural. No tens cap talent enorme, cap do excepcional. Tan sols vols ser valenta. Valenta per fer girar el món cada matí, per intentar-ho, superar-ho. Per arribar-hi i dir-te a tu mateixa que ha valgut la pena. Que tatn se val el sentit de la marxa mentre vagis cap a algun lloc. Que si vols creuar l’oceà, primer et caldrà perdre de vista la platja. Perquè sentir és viure i decidint, creixes un pam. I que només perd qui té. I tu, el que tens és una veu. Una veu per ser escoltada. Decideixes alçar-la ben amunt i cridar fort que, tot i la por, tornaràs a lluitar. I vencerem.