Viure amb tu

Viure amb tu
Mar Ferrer

En vaig aprenent, de viure amb tu. M’hi vaig acostumant, a que m’omplis el cor de nostàlgia. De carrers que em semblen buits, de cels caiguts i de passejos vora el mar. De croissants petits i d’últimes vegades. Tens bona memòria, i per això ets tu la que em recorda que un dia tornaré, que un dia passarà, que un dia sí, serà per sempre. Mentrestant, m’abraces cada nit des de l’altre costat del llit. Mentrestant, escrius guions amb el meu nom. Mentrestant, em convides a ballar aquella cançó que ja no sona. Amb els ulls petits em preguntes si pots quedar-te una estona més, a fer la vida més incerta però també més real.

Enyorança, que n’ets de dolça. Que n’ets de dolça i trista.

Sort en tinc, de viure amb tu. No n’hi ha mai prou, de les teves anècdotes i peripècies. De la butxaca només treus dies per estrenar, somriures a primera vista i colors que pinten de nou. Fas que les coses siguin, que els somnis passin. Que el món s’encongeixi mentre la vida s’estira. M’agrades així; fàcil i decidida. M’has ensenyat a volar, a enlairar-me, amb ales o sense. I és amb tu que he entès que un aterratge d’emergència només s’evita planejant. Tot i que encara necessito pràctica, perquè normalment és quan poso el motor al ralentí que tu mateixa m’impulses amunt una vegada més.

Il•lusió, que n’ets d’ansiosa. Que n’ets d’ansiosa i valenta.