Mentrestant

Mentrestant
Mar Ferrer

Mentre en Niklas escalfa el llit dels nens, a Kiruna ja fa hores que és de nit. La neu il·lumina els carrers on ressona el silenci. Qui sap si demà, també a les fosques, caldrà desenterrar el cotxe per anar a l’escola. A l’Anna li encanta escriure el seu nom al vidre gelat, i de fet va ser així com va aprendre, no fa pas gaire, què eren les paraules capicua. El que l’Anna no sap encara, és que l’estiu esclata al mateix meridià, uns paral·lels més enllà. A Ciutat del Cap, en Mark fa quatre xuts contra la paret del pati abans d’entrar a classe. Les mosques se li enganxen a la camisa, és l’únic que no li agrada de l’estiu. Les mosques i els deures. Junts, insuportables.

A Boston, la Sarah acaba l’últim entrenament abans de la regata. Fa mesos que gairebé no pensa en res més. Els apunts, els rems i en Mike, que no s’acaba de llençar. Potser sí que li aniria bé parar, pensa. Un viatge llarg, prou lluny de la rutina com per trobar-la a faltar. Santa Barbara, Palm Beach, Malibu. Qualsevol lloc que soni a cervesa fresca i xancletes. Les mateixes que en Wayan ha deixat a la porta de casa, a Padang. Els galls el despertaran d’aquí a sis hores, ben puntuals. Sembla que serà un dia llarg, s’acosta la temporada de pluges però els turistes no s’aturen. Aquest any tenen la parada just a l’entrada del mercat, és un no parar. Sort que, de moment, de peixos al mar no en falten.

I mentrestant, aquell cafè. Mentrestant, l’últim petó i la primera nota. La cervesa de la Sarah, el gol d’en Mark. Un llamp que trenca la lluna. Mentrestant, por. Por d’aquella que no marxa. El teu propi crit. Aigua freda, llàgrimes que bullen. Un llibre, dos llibres. Vitamina sol. Mentrestant, hola. Mentrestant, adéu. Un catacroc. La seva mà, la teva pell. La ferida que pica i la paraula que cura. Mentrestant, avui. Mentre tot, tant.