El cel que no veus

El cel que no veus
Mar Ferrer

En la foscor més negra és on brillen les estrelles. No les veuràs en un cel blau de primavera ni tampoc sota la capa de ce o dos que t’asfixia sense que ho sàpigues. Les estrelles de veritat viuen a les golfes del món, allà on només els que busquen, troben.

N’hi ha de totes les mides, formes i intensitats. A mi m’agraden les que brillen però no tant. M’agraden perquè són les que omplen el buit, les que teixeixen el sostre damunt nostre. Perles diminutes fetes de pols interestel·lar, les pigues que li il·luminen la cara al món cada nit.

Segurament no reclamen cap atenció. Tot el contrari, s’allunyen de l’òrbita terrestre perquè saben molt bé que només les estrelles més radiants, les més grans i lluminoses, són les que els amants besaran, les que els poetes somiaran. Elles, en canvi, acompanyen cors d’equilibristes, ànimes lleugeres que volen alt. Sí, són les que atrapen els records que no se’n van. Les converses inacabades. Les llàgrimes més salades. Totes les escenes eliminades dibuixen allà la nostra història mai viscuda.

Puntejant el negre més fosc és com, les estrelles que brillen però no tant, abracen l’amor quan deixa de ser romàntic. Acaricien la pell arrugada i les ferides mal curades. No, no les veuràs mai a la teva copa ni a la seva galta, però t’asseguro que hi són. Omplen els racons de cel que no veus.