Abril de tardor
Mar Ferrer
Aquest any he après que també la tardor sap fer-me gran. El dia que en vaig fer trenta-dos feia olor d’octubre. Un d’aquells octubres calorosos, dels que costa de creure que ja quasi són Fires. Lluny de molts i a prop de tots, vaig sumar un número més a un jo que estima tant com pot i plora més del que voldria. No us diré quin desig vaig demanar, però sí que n’era un i n’eren molts.
El dia que en vaig fer trenta-dos, vaig voler espolsar-me les pors. Treure’m de sobre els malsons, els records mes traïdors. Vaig voler abraçar-te. A tu o al que en queda, de tu. Arrebossar-me de capvespres, o millor encara, d’esmorzars de terrasseta. Dir adéu a les excuses, a les mitges tintes i als sí però no. Vaig voler estrelles que ballen, paraules que canten. Cossos amables, ànimes boniques. Ulls que somriuen, boques que no callen. Vaig voler voler.
I així, en un abril que és octubre i resguardada sota les branques dels que m’estimen, espero que passi la pluja. Que se’m tenyeixi l’abric del color de la llum. Que algú m’ensenyi a ballar un twist. I que el futur sigui ben atrevit. Deixaré que floreixin els dies, perquè si res és segur, tot és possible.