Ballarem la tristesa
Mar Ferrer
*Quatre microrelats. Quatre històries minúscules inspirades en la lletra de Txarango que tant m’agrada.
Per mi, ballar la tristesa és això: conjugar un futur dolorós.
****
Prendreu la lluna junts algun dia. Us abraçareu pel passeig, que és on s’abracen les parelles quan es mimen i s’escolten. Menjareu amb cullereta el gelat d’avellana que fa dies que demanes i riureu recordant aquella nit, a Itàlia, que amagats darrere un arbust tu vas dir m’és igual. Esgarrinxats, us vau prometre un futur d’horitzons que ja mai atrapareu, perquè és tard i perquè és fosc. Serà llavors que et saltarà un plor d’aquells secs, ja ho saps. Un plor dels que es queden encallats al llagrimal i no cauen fins que es trenquen de por i sobretot de pena.
****
I relliscarà la tinta, es desfaran les lletres, si plou. Si fuig aquest sol i arriba un nuvolot d’aquells que sembla que no però de cop s’esquerden i es buiden, s’esborraran les promeses, marxarà la tendresa. I serà agost, però cauran unes gotes fredes d’hivern que et molestaran a la cara i a les mans fins a gelar-te el pit, així per dins. I pensaràs perquè, si jo anava bé. Perquè, si no volia més. Perquè, si la vida ja em va fer prou mal quan havia de ser de sucre. T’anava gran i no ho sabies.
****
El cafè es refredarà tot esperant el moment idoni. El cafè i l’ànima, que encara no està feta per anar al microones. T’entretindràs amb petites fantasies. Mots encreuats que no formaran mai un paràgraf amb cara i ulls. Mai sabràs què n’hagués sigut de tu si. O què hauria fet ell en el cas que. Cridareu al cotxe. Plorareu al telèfon. Us reconciliareu al llit. I es crearà aquell tel tan desagradable que apareix quan la llet s’ha escalfat massa i que a vegades aconsegueixes treure però no del tot. I ja no només serà fred, el cafè. Serà fred i serà amarg.
****
Quedaran lluny aquelles fogueres de tardor on t’explicava les seves històries infinites. Aventures molt humanes que a tu, petita com eres, et semblaven tretes d’una autèntica llegenda. Tot era gran, amb ell. Els seus relats, les seves mans. Les venes gruixudes que li fluïen cap a un cor que tremolava. Quedaran lluny també els diumenges d’arròs a la cassola i flams del chino mandarín. Desapareixeran els iogurts amb got de vidre. Les flors del pati i aquells quaderns manuscrits amb una determinació estricta. T’arribarà, a tu també, el dia que t’empassaràs la vida amb els ulls tancats.