Però i què

Però i què 

És just aquell minut en què la llum taronja tenyeix els edificis d’una ciutat que mira el riu. L’aigua es mou al ritme de Lou Reed, i els turistes que tens tres metres enllà ho recordaran sempre amb una foto mal enquadrada però simpàtica. Travessa un catamarà on la gent brinda pel nou any que començarà aviat, i un missatge al mòbil et diu que arribi ràpid el dijous, que et trobo a faltar / Guapa. Abraces el moment però, de sobte, 25 graus et semblen pocs. És només aquell branquilló, que encara no ha acabat el desgel. Et pinça el pit per dir-te ei, que no. Que no és perfecte. Però, i què.

Igual que aquell dia, que ell et mirava des de la banda esquerra del llit quan a tu encara et queien les llàgrimes del plaer. T’acariciava el nas amb un dit i duia el somrís que et diu com de content el fa la teva delícia. No teniu futur, gairebé tampoc passat. De fet a tu et sembla que no va enlloc, tot això. Ja la coneixes aquesta història dels camins, i dels somnis, i dels projectes i de les punyeteres portes que s’obren només un cop. I no, no és perfecte. Però, i què.

Sembla que cada cop en saps més d’estimar moments així, esguerrats. Els adéus que no voldries haver de dir. Les cançons que un dia et van robar. Els petons a un cos amb estries que et trenquen la pell de dins cap enfora. El vers de Nadal que ara escoltes a través d’una pantalla, disset mil quilòmetres lluny i amb les celles aixecades. I què, si la perfecció no existeix. I què , si tot el que vols és continuar sentint. Sentir molt. Moltíssim. Que se’t trenqui el cor una, dues, tres vegades. Que hi ressonin trompetes, també. Que et glaci la tramuntana. Vols que et parlin les paraules. Vols creuar somriures a primera i única vista. Ho vols de veritat. I ho vols perquè serà aquesta la teva sola, preciosa i sincera imperfecció.