L’estiu encara és nostre

L’estiu encara és nostre

Mar Ferrer Falgàs

D’aquelles colònies en van sortir molts primers de tot. Les primeres depilacions de celles, els primers selfies, les primeres nits sense son. Els primers amors, seguits és clar, dels primers desamors que, qui t’ho havia de dir, oh, et semblava que no se n’acabaven d’anar mai. D’aquelles colònies en van sortir moltes primeres vegades, sí, i també molts per sempres que sense saber-ho, penjàvem amb blue-tack a les parets de l’habitació.

Ens trobàvem a faltar un any sencer. Calmàvem l’enyorança amb cartes escrites a mà, de les que anaven a la bústia amb la seva adreça i segell postal. Matadepera. Sant Joan Despí. Reus. Sallent. Barcelona. Junts cobríem tot el territori. Ens fèiem grans recorrent el mapa d’albergs i festes majors, pujant a trens amb destinació Barcelona-Passeig de Gràcia. Vam conèixer Catalunya de punta a punta. Pam a pam. Cada estiu que passàvem ens coneixíem una mica més, també a nosaltres mateixos. Aquesta és una feina que encara dura i que no acabarà mai, em sembla, però he de dir que amb ells, i vint-i-un anys menys, era força més senzilla.

Ara, l’Anna ja no és només l’Anna. L’Anna ha creat vida. Al seu llit hi dorm avui una baldufa, menuda i ploranera, que aviat tindrà aquesta energia seva que tant m’agrada i només s’encomana.

El Jordi és el nostre tronc. Els braços i abdomen més forts als quals m’he abraçat mai. Ens arrela, ens recorda el passat i ens fa florir anècdotes. Un nen de desembre, valent i fonamental. Bàsic.

La Cris és la dels passos, fets i paraules en ferm. Incansable i sincera. Si ho vol, creu-me; ho vol de veritat. Tan de veritat com que aquest dissabte s’enllaçarà a qui més estima. Així, permanentment. I visca, visca molt.

En Joan tot ho enamora. Ens omple de sempre de desitjos i rialles d’entusiasme. Puc imaginar-me molt bé com ho fa, això de ser pare. És, tan sols, d’aquell tipus de persones que tots volem a prop, sabeu?

I la Blanca. Amb la Blanca anem així més per lliure. És un remolí de petons que et salven quan més ho necessites, i quan no també. Una joia que comparteixo amb els seus dos homenets, i que ens fa brillar a tots.

I queden molt lluny ja aquelles nits de llanternes i xerrameques. Tan lluny com els milers de quilòmetres que ens separen en aquest mateix moment. Vides escampades en diferents fusos horaris. Professions i rutines oposades. Però com n’hem sabut de mantenir, amics. Ens hem anat regant gota a gota, sense excuses ni mandres. Tan fàcil i tan difícil alhora. I és que a nosaltres no ens cal res més que un dissabte a l’any, una taula on brindar i hores sense pressa. L’estiu encara és nostre.