Fejka
Mar Ferrer Falgàs
No m’ho has preguntat, ja ho sé, però em prenc la llibertat de dir-t’ho, pel títol que posseeixo com a, ara ja, Ex-Assassina de Plantes. Diríem que va arribar un punt a la meva trajectòria semiprofessional en què no m’ho podia consentir més; jo, que sóc cuidadora per naturalesa? Deixa’m dir-te doncs que hi ha dues maneres perquè et floreixin les plantes; o bé les regues, o deixes que ho faci la pluja.
Si les regues tu, encara que sigui amb aigua de l’aixeta, evites que s’assequin i és probable que tinguin més possibilitats de sobreviure o, almenys, de gaudir d’una vida més llarga. Algun ruixadet de tarda però els anirà molt bé. Els aportarà nutrients i minerals, molt natural. Una tempesta inesperada, en canvi, les pot posar en perill. Tot i que si te n’adones i corres cap a casa per posar-les a aixopluc, es poden arribar a salvar.
Si per contra, des de la distància, sents els llamps i els trons, veus com s’inunden i no fas res per socórrer-les, ni tan sols trucar al veí o al jardiner, llavors sí, és molt possible que morin ofegades. Segurament siguis dels que es conformen en haver-ho provat, buscaràs una substitució fàcil i en aquell racó ara solitari n’hi col·locaràs una de plàstic, que sempre fa bonic i no demana cap atenció. M’arriscaria a dir que en triaràs una d’aquelles d’IKEA, barates i de noms impossibles. Potser, fins i tot, un dia t’aventuris amb un cactus, que és una mica més autèntic. Així com més personal, amb caràcter. Sobreviuen la sequera, sí, i punxen com una mala cosa.
I si és així; bé, entesos, okei. Sempre hi ha qui creu que les plantes, tot i tenir vida, són tan sols guarniments inútils. No et sorprendrà, però, que la teva primavera no tingui flors.