Factor 20
Mar Ferrer
Els núvols s’han esquerdat. Aquella massa d’aigua i merda evaporada semblava que taparia el sol una bona estona. Que et faria posar el jersei beix i potser el mocador que un dia et va regalar qui, segurament, et va estimar massa. Podria haver passat, això. De fet ja l’has mirat la predicció abans del seu t’espero a baix, i has decidit recular a carregar uns quants no fos cas.
Heu arribat i t’hi has posat bé, amb un ull al cel i l’altre a les pàgines que et fan riure i arronsar el front a la vegada. No et pensaves trobar una posició tan còmoda aquí, sobretot avui. Et sorprens tu mateixa pensant com en són de difícil de suportar també, els bons moments. Sembla que t’havies acostumat a sobreviure terratrèmols. Una semiexperta en no caure del món quan tot trontolla. Et funciona, a tu, la típica tècnica d’aguantar la respiració uns segons perquè el pànic no t’acabi d’entrar als pulmons. Perquè aquella glopada agre només et fregui el paladar i t’estomaqui els òrgans directament. És el mareig de després el que encara has de perfeccionar. Aquell post-temporal, que t’ho remou tot amb un balanceig lent, ara ve i ara va.
I en canvi avui, els núvols s’han esquerdat. Han teixit un sostre que no només no et plou a sobre, sino que deixa passar la llum d’un sol tebi, com de principis d’abril. Deu ser per aquestes sorpreses, que t’agrada la primavera. T’obligues a respirar un oceà que abans era més gris que no pas blau, i no t’ha calgut el jersei en cap moment. Ni tan sols el mocador. De fet, més t’hagués calgut agafar el pot de crema protecció factor 20, la que suavitza els principis, els rajos d’un diumenge que t’escalfa l’ànima i t’enrojeix les galtes.
Més t’hagués calgut, sí, perquè demà quan arribis a l’oficina, la Marta voldrà saber. I tu li diràs que tenia raó, que les coses que no t’esperes també passen.